Formació més enllà de l’ESO: quines oportunitats reals existeixen?
Avui dia encara no es parla prou sobre les opcions de formació reals per a les persones en situació de discapacitat intel·lectual. Sovint sembla que la societat no sàpiga com tractar la nostra condició, oblidant que som persones amb els mateixos drets que qualsevol altra.
Quan s’acaba l’etapa de la secundària obligatòria (ESO), trobar noves possibilitats per continuar estudiant i aconseguir els nostres objectius de futur es converteix en un camí ple d’obstacles, una realitat que es planteja sovint quan ens preguntem si hi ha formació més enllà de l’ESO per a persones amb síndrome de Down. És el moment de reivindicar que podem i hem de tenir més oportunitats en tots els àmbits possibles: l’educació, el món laboral i la vida independent.
Dins d’aquest panorama, existeixen algunes vies formatives que cal conèixer, com la Formació Professional (FP) Adaptada i els Programes de Formació i Inserció (PFI), orientats a adquirir competències tècniques en sectors com l’hoteleria, la imatge o els serveis. També destaquen les formacions específiques per a la inserció laboral i l’aposta d’institucions com la UOC o la mateixa Generalitat de Catalunya, que compta amb canals universitaris per a necessitats educatives especials per a persones com un grau de discapacitat reconegut del 33% o superior, a més dels programes de beques de l’ONCE o el Diploma d’Especialització Universitària en Inclusió Social i Laboral per a Joves amb Discapacitat Intel·lectual.
El camí a les aules: la veu i la lluita de les famílies
Però el camí per arribar a aquestes oportunitats està ple de barreres invisibles que les famílies han de tombar gairebé en solitari. La mare de la Jordina recorda perfectament el que va suposar acabar l’etapa obligatòria: “Va ser un gran descans, perquè va ser un camí molt difícil aconseguir que la deixessin fer l’ESO”. En aquella època, a la classe de la seva filla no hi havia cap altre alumne amb la síndrome de Down, i van haver de recórrer a suports externs com una psicòloga per aprendre tècniques d’estudi. “Gràcies a la seva voluntat i ganes de superació ho va aconseguir, treballant moltíssim”, afirma amb orgull.
La manca d’orientació en acabar la secundària és una constant. “En l’època que va acabar l’ESO, per més que vam buscar, no vam aconseguir trobar cap lloc on pogués continuar estudiant. Realment no va haver-hi ningú per orientar-nos”, lamenta la mare, posant de manifest la solitud que pateixen els pares davant l’Administració. Trobar informació es convertia en una odissea, i el destí gairebé inevitable semblava tancat: “L’única opció possible era el taller ocupacional”.
Aquesta manca de confiança per part del sistema educatiu i de les institucions genera molta impotència a les llars. Tot i això, la constància de joves com nosaltres és el motor que ho canvia tot. “De la meva filla n’hi ha moltes coses que em fan sentir orgullosa, com la seva lluita per aconseguir les coses. ÉS treballadora, bona persona, lluitadora… i ha aconseguit moltes coses gràcies a la seva constància i voluntat”, destaca la seva mare.
Perquè les futures generacions no hagin de passar pel mateix cal un canvi radical en l’estructura escolar. “Per començar, l’escola hauria de fer un gran pas endavant, perquè la integració no consisteix només a tenir alumnes de diferents necessitats a la classe, sinó a poder atendre’ls segons el que necessiten”, conclou, reclamant a més la presència de professionals especialitzats i suport psicològic per als pares en els moments més difícils.
La visió institucional i el dret a triar el futur
Per aprofundir en aquesta realitat, Artur Fernàndez ens acosta el treball que es fa des del Servei d’Educació Inclusiva (SEI) de la Fundació Catalana Síndrome de Down (FCSD), aportant la visió experta d’una entitat que lluita per garantir una transició digna cap a la vida adulta. Segons Fernàndez, parlar d’estudis adaptats és crucial “perquè totes les persones tenen dret a l’educació, tal com reconeix la Convenció sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat”. Des de la FCSD es defensa fermament una educació de qualitat que promogui l’autonomia al llarg de tota la vida.
L’expert coincideix amb el diagnòstic de les famílies a l’hora d’assenyalar els grans reptes que apareixen un cop es lliura el títol de l’ESO: “Un dels principals reptes és la manca d’una transició estructurada cap a itineraris formatius clars”. Sovint, la manca d’informació es barreja amb “barreres socials i prejudicis que poden limitar l’accés a formacions postobligatòries”. Per trencar aquests murs, la FCSD actua com a pont oferint acompanyament personalitzat.
Fernàndez posa el focus en tres eixos de millora imprescindibles pel sistema actual: “Pràctiques reals en entorns inclusius vinculades a la formació, suport continuat durant tot el procés educatiu, i sensibilització social per reconèixer el valor de la diversitat també dins dels estudis superiors”.
L’objectiu és clar: que l’educació no es converteixi en un sostre de vidre, sino en un trampolí cap al creixement professional. Un gran exemple d’això és el Programa d’Itineraris Formatius de la FCSD, on molts joves descobreixen la seva vocació gràcies a pràctiques en empreses reals. “Són exemples que demostren que, amb suports adequats, la formació més enllà de l’ESO és possible i necessària”, assegura.
Una reflexió per a la igualtat i la vida independent
Parlar de formació postobligatòria no és parlar d’un caprici acadèmic; és parlar de drets humans, de projectes de vida i de justícia educativa. Com defensen sovint els professionals del sector, la clau de tot plegat és posar la persona al centre. En aquest sentit, coordinadors com Sergi Torrent recorden que en l’entorn de suport “tots els usuaris decideixen on, com i amb qui volen viure”, un principi que es complementa amb la tasca de professionals com Cristina Martínez, qui assegura que la seva missió és “complir els desitjos dels usuaris per a que tinguin una vida independent plena”.
Davant d’aquest escenari, només queda fer-se una pregunta de fons: és que nosaltres no som tan especials com les demés persones?
La resposta hauria de ser òbvia per a tothom. Tenim els mateixos drets i les mateixes necessitats que qualsevol ciutadà a ser independents, a treballar amb dignitat i a gaudir d’un entorn plenament inclusiu i adaptat en l’educació i en la vida independent. És hora de deixar de banda les promeses i actuar per no excloure ningú d’aquesta societat.
Per mi ÈXIT21 és una eina que ens ajuda a visibilitzar el nostre colectiu. A mi em pot ajudar a ser més sociable, a superar barreres i poder expressar-me millor. A través d’ÈXIT21 m’he inspirat per fer el màster en locució de ràdio i televisió i seguir amb la meva formació com a periodista.